Pedrera i Ukiyo-e

Sanokawa Ichimatsu III com la geisha Onayo de Gion
Tôshûsai SHARAKU (actiu entre 1794-1795)
Xilografia policromada amb pols de mica, 36,5 x 24,6 cm
Japó
Període Edo (c.1794)
Hiraki-Ukiyo-e Museum, Tokio

Tokugawa Ieyashu establirà el seu govern shogunal a Edo (Tokio) el 1603, el 1615 acabarà amb el clan Toyotomi; d’aquesta manera, la família Tokugawa dirigirà el poder polític i militar del Japó fins a la Restauració Meiji del 1868. El període Edo o Tokugawa durarà, per tant, una mica més de dos-cents anys. Anys pacífics, sota una govern central amb la societat rigorosament categoritzada, els quals actuaran en favor del desenvolupament de les ciutats i la classe més relacionada amb aquesta i més baixa jeràrquicament: la dels artesans i comerciants (chonin).

Enriquits pel comerç intern, exclosos de càrrecs, serà entorn dels actius chonin, amb una visió de la vida diferent a la dels samurais o la cort, que apareixerà una nova cultura urbana. Cases de te amb cortesanes, espectacles de sumo, de Kabuki o Bunraku (titelles) conformaran l’ukiyo, el món flotant. Un concepte buddhista referit a la transitorietat, significant en aquest àmbit de cultura popular un deixar-se anar dins els plaers, un món on el ferri control Tokugawa no tenia jurisdicció .

Dintre d’aquesta cultura, els editors de gravats contractaran artistes, gravadors i impressors - una manera de treballar col·lectiva i dinàmica afí a la de la burgesia - per a publicar estampes xil·lografiades soltes, sense presència textual, en gran quantitat i a preu econòmic sobre el món plaent.

Aquesta obra n’és un exemple d’ukiyo-e (pintura del món flotant), concretament de les làmines ukiyo relacionades amb el teatre Kabuki (Yakusha-e), i una mostra dels retrats en bust (okubi-e) de’n Sharaku Tôshûsai.

Creat al mateix període Edo, el teatre Kabuki, no va restar al marge de les estructuracions del shogunat el qual va prohibir la participació d’actrius i confinà els edificis dins dels anomenats “barris llicenciosos”. El vet de l’any 1629 a les dones va fer que tots els intèrprets fossin homes. Els actors eren ídols, els seus retrats servien com a record de les funcions, sent similars als pòsters d’avui en dia.

Nissagues transmetien la seva mestria de pares a fills o mestre a deixeble. Cada llinatge tenia un anagrama (mon) el qual anava posat al quimono. Amb freqüència, una manera per identificar als actors en els Yakusha-e és el seu mon, donant certa llibertat a l’hora de tractar el rostre. Sharaku situa la divisa dels d’actors Sanokawa, ben visible a la màniga esquerra. Podem observar d’altres marques a la part superior esquerra: en columna de dalt a baix: sis kanjis “Sharaku ga” (東洲斎写楽画, “dissenyat per Sharaku”), el segell circular kawame d’haver estat aprovat per la censura (indicant la preocupació del govern per, no tan sols el contingut de les estampes, sinó també les obres teatrals, controlar als mercaders...) i, finalment, el símbol de l’important editor Tsuta-ya Jūzaburō, l’estilització d’una Paulownia sota una doble muntanya.

Ens trobem amb el retrat d’un onnagata, un actor especialitzat en papers femenins; la part frontal dels actors Kabuki havia d’estar afaitada per llei, a l’escenari, ho dissimulaven amb bonets com el de la imatge. A diferència d’altres artistes de la escola ukiyo, Sharaku, no tracta les seves figures de manera afalagadora, anant més enllà del realisme. Potser a primer cop, poden semblar fins i tot una mica bufes. Probablement això fou motiu de disgust per part dels actors i del públic i la causa de la interrupció de la carrera de Sharaku, qui en només deu mesos durant el 1794 i 1795 va realitzar la totalitat de la seva obra. Així, no amaga els trets masculins, com el nas prominent, els reforça amb traços foscos als ulls i les celles, si bé n’hi ha una certa feminitat assenyalada per les línies més fines del conjunt del rostre o en la postura del cos: per exemple, la lleugera inclinació del coll o la manera d’agafar el ventall amb dos dits. Aquesta exageració permetria distingir sense el nom i cognom a l’actor. És una doble manera de mostrar la individualitat dels intèrprets amagats sota el personatge. Un personatge femení en una funció determinada, aquest personatge és representat per un home i aquest home és en Sanokawa Ichimatsu III.

Sharaku prova a captar l’interior privat del model, d’aquí l’aproximació en bust, el fons neutre en color pla, la concentració amb un rostre desproporcionat en relació amb el cos i amb la mirada dirigida en dues direccions.

Si tota la imatge segueix una composició diagonal entre el vèrtex superior dret i el cantó inferior esquerre, més o menys alineat amb el nas, fent un triangle rectangle amb l’angle de noranta graus a la punta inferior dreta, l’ull esquerra, dins d’aquest triangle mira perpendicularment en direcció al catet horitzontal. La mirada de l’ull dret, fora d’aquesta geometria, va recta en l’espai buit. Podria significar, de nou les dues parts: la del personatge i la de la persona.

Aquest tipus de composició asimètrica, de colors brillants (el quimono), entre d’altres, seran característiques de l’ukiyo-e que influiran en Toulouse-Lautrec. No serà l’únic. Van Gogh, Monet, Mary Cassat, Gauguin i molts més trobaran noves maneres de dir en l’anomenat Japonisme.

Bibliografia:
Cervera, Isabel (coord.). (2004). L’Art de l’Àsia oriental. [Barcelona] : [UOC]
STANLEY-BAKER, Joan. (2000). Arte Japonés. Barcelona : Destino

Més informació:
http://www.kabuki21.com
http://www.osakaprints.com/content/information/articles/articles.htm
http://optometry.berkeley.edu/%7Efiorillo/index.html
http://user.bahnhof.se/~secutor/ukiyo-e/


article pre-gravat, de archivo


UKIYO-E, IMATGES D'UN MÓN EFÍMER. GRAVATS JAPONESOS DELS SEGLES XVIII I XIX A LA BIBLIOTHÈQUE NATIONAL DE FRANCE
End date: 14/09/2008